poetry in action features work by poets from around the world, translated into English.

It has three rallying cries:

Poets of the world, unite and take over!

Resist the oppressive constraints of good, publishable poetry established by mainstream literary venues!

Only poetry in translation, all the time!

Coming at you on the 20th of each month.

 

 

 

 

 

 

IT IS SUMMER AND MOTHER FANS HERSELF

 

It is summer and mother fans herself
and fans the infant who picks his nose
in search of lost nuggets.
And she fans the elder who never listens
as doggedly, she explains …
Outside thunder, a summer of flies
and of children who pick at noses
until the blood runs, of mothers who run
in the flick of a fan, and the elders
who pass gas when no one’s looking,
discrete as in the civil war days.
It is a summer of infants who thunder through summer,
and of fathers back from work enraged,
sick of infants, their ill-timed tears,
and of elders always elderly,
of women sat, exhausted, more mothers than
women. And it is a summer off
that never comes, a summer of kids – those fuckers
never shut up! – and of the elders who never listen.
Mother fans herself, and tells the infant off,
and, on her break, badmouths the neighbour lady,
that clitless bug who makes their house her home.
It’s summer and dinner’s served. We dine on
flies and summer showers. We swallow awkward silences.
We dine and that will suffice. Father shuts up.
Mother fans herself. The infant fills his nostrils
with fingers, and the old man shits himself
trying to fart.
Everything’s alright when we’re family together.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ÉS ESTIU I LA MARE ES VENTA

 

És estiu I la mare es venta
I venta el nen que s’escorcolla el nas
a la recerca del moc perdut.
I venta el vell, que no escolta
com la mare s’explica inaturable …
A for a trona I és estiu, de mosques
I de nens que es toquen el nas
fins fer-se sang, de mares que es vengen
amb un cop de ventall I de vells
que es peten quan ningú els mira,
discrets com a la Guerra Cívil.
És estiu de nens que tronen l’estiu,
I de pares que arriben encabronats de la feina
cansats de nens que ploren inoportuns,
de vells que sempre són vells,
I de dones sedentàries, més mares que dones,
cansats. I és estiu de vacances
que no arriben I de nens fills de puta
que no callen I de vells que no escolten
la dona que es venta I esbronca el nen
I a estones lliures critica la veïna xerraire,
com una mosca sense clítoris que fa caliu a casa.
És estiu I el sopar és a taula, sopem mosques
I pluja d’estiu, sopem silencis que no s’expliquen,
sopem, que ja és molt I el pare calla
I la mare es venta I el nen amb el nas
ple de dits agressius, I el vell
que s’ha cagat en simular-se un pet.
Tot es fa més clar si estem en família.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

RIGHT TO DECIDE

 

A naked man, underpants in hand, struggles to leap from a window. Inspiration is the jump which imprints his skin on the furtive image of the highway. Suspected of breaking the norms, he kicks his kecks to the hounds giving chase. Deep down, you either try or you get lucky. Conditions are not suitable, but this is all you have. Victory, you have learnt, is a moral in a stark epic. Steadfast and fleet, you run over all your defeats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DRET A DECIDIR

 

Un home nu, amb els calçotets a la mà, salta penosament de la finestra. La inspiració és el salt que fa possible deixar-se la pell en la imatge furtiva de la carrera. Sospitós de trencar les normes, llença els calçotets als gossos que l’encalcen. En el fons, o ho intentes o te’n surts. Les condicions no es pacten i són les que et vas trobant a l’atzar. Aprens que la victòria esdevé la moral d’una èpica despullada. I corres decidit, veloç, sobre totes les derrotes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

THE FORM AND THE MEANING

 

People the world round are beautiful, lack
merely that look to spark the spirit
to a splendour that might last seconds,
hours, or years.

At times, you can barely glimpse it.
At times, it captivates
the stony gaze and moves its factions.
People the world round are ugly to someone,
and at times, we clash over minutiae,
sniping to the bitter end,
choking on cold clarity and vengeance.
It’s not what we want, but it’s what we have.
Should we cheat ourselves, deny all truth? The mirror
isn’t strange, and water will not cleanse wounds
that deep, that dirty. Beauty is a lie.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA FORMA I EL SENTIT

 

Tothom és bell, només cal trobar l’expressió
facial que mostri aquella espurna d’esperit,
d’esplendor lluminosa que pot durar hores,
segons, anys.

De vegades és imperceptible,
de vegades captiva la mirada pètria
del rostre que canvia les seves faccions.
Tothom ha estat lleig en algun moment pels altres,
sovint ens enfrontem per petits detalls mínims
i la crueltat que s’esperava al llindar fred
s’ennuega de bella precisió en la venjança,
no és exactament el que volíem, però és.
De negar l’evidència què en traiem? El mirall
no és l’estrany, i l’aigua no renta les ferides
més fondes i més brutes. La bellesa és mentida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BATTLE OF THE EBRO

To Rubèn García Cebollero

 

Out of the hive, soldiers rise to smite
the other side. Nothing but dead males
sates the queen. Opinion, clearly.
One cracks off honeycomb, bayonet drawn.
The drones are like flies, less insistent,
but effective. Watch the bombs fall.
One side, heedless of play, subdues.
Can they shoot you for thinking?
Let’s change trenches for a real one
– one that comes with all mod-cons.
00000000000000000They never liked honey
being allergic, and though you insist,
they won’t eat it, and it spoils.
According to myth, Aristaeus was the adept rapist
always at an advantage, his rancour inborn.

For most, the war has brought us to extremes
of having to bear each other out. In truth, you think
changing trench was a bad idea,
and in the end you end up toe to toe.
The tragedy of Eurydice is farce, cynics
swear. They see the viper faithful everywhere.
Steady your aim, and think before you fire.
Ammo in open combat’s worth a bundle.
If they capture Hill 705 and push on,
the war will soon be over at this rate.
00000000000000000Indisputably, the birds
migrate north, so best not hold them back.
The memories of yore convert to myth
etched into undying marble.
00000000000000000The war is sacred,
an ancient gnomic rite.
00000000000000000000000Sons and grandchildren
come to recall lost time’s regret,
to fill their albums with holiday shots.
The birds migrate north, but sooner or later they must return
and merge with the rock in fossil form.
Better to die young, tragic and pure
than live the deformed throes of a tyrant
like Stalin, Mao, or Castro.
The vipers, at times like these, are tender.
Solemnly, you crack open the Baroque temple’s heavy doors,
and the hinges creak. A deep voice inside expounds
tantric latinisms, as they pray together,
and Orpheus steps through the incense.
From his open mouth surge a swarm of bees.
The crown of thorns awaits, but who dare place it?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA BATALLA DE L’EBRE

A Rubèn García Cebollero

 

Fora del rusc els soldats els anihilen,
d’altra banda, només la fertilitat dels mascles buits
sadolla la reina. Això és opinable, és clar.
Una part pren la bresca amb la baioneta calada.
Els borinots són com les mosques, potser menys insistents
però més efectius. Mireu com cauen les bombes.
Uns vencen els altres sense adonar-se que és un joc.
Només per pensar s’afusella? Potser ara podria
canviar de trinxera, buscar-ne una de més autèntica
i amb millors prestacions.
00000000000000000Mai no els ha agradat la mel,
els provoca al·lèrgia, per molt que insisteixin
no la poden prendre, i es fa malbé.
Segons el mite, Aristeu era un violador consumat,
sempre jugava amb avantatge, el va perdre la mala llet.

Per a la majoria, la guerra ens ha dut a l’extrem
d’haver-nos de suportar, penseu que en aquelles condicions
era millor no canviar de trinxera,
al cap i a la fi, te’ls acabaves trobant cara a cara.
La tragèdia d’Eurídice ha estat una farsa, afirmen els descreguts,
els escurçons de la fe, i els escurçons són a tot arreu.
Ara, apunta bé abans de disparar,
recorda que la munició en ple combat és el teu tresor.
Si han pres la cota 705, i continuen a aquest ritme
això aviat s’acabarà
00000000000000000Indiscutiblement els ocells
migren cap al nord, millor que no s’aturin.
Els records d’abans es converteixen en mite,
en marbre indestructible.
00000000000000000La guerra és sagrada,
un antic ritual mistèric.
00000000000000000Els fills, els néts dels caiguts
han vingut a recordar la penitència d’una ocasió perduda
i fan fotografies per omplir l’àlbum de vacances.
Les aus migren al nord, però tard o d’hora tornen,
i s’integren a la pedra en forma de fòssil.

Millor la mort jove, tràgica i pura,
que la deformada contradicció d’una llarga agonia
tirànica i miserable: Stalin, Mao, Castro.
Els escurçons, en aquestes condicions, són unes tendres criatures.
-Solemne s’obre la porta feixuga del temple barroc,
grinyolen les frontisses- Una veu profunda expulsa
llatinades tàntriques, ara resen plegats
i Orfeu se’ls apareix entre fums aromàtics de colors.
De la seva boca surt un eixam d’abelles.
Qui ha gosat posar-li una corona d’espines?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VERDI STREET

 

On leaving home, the rain jumps us.
Everyone runs to balconies for cover.
You clasp my hand in the eave of a shop
and we gaze at the window, wide-eyed.
I gawp at models luminous as dreams.
I love only you, but I cannot pull
my eyes away from their body curves,
as rainwater sops my trouser leg,
and the damp rises to your hand, and I
clumsily claim to be there always
blindly faithful to the end.
Who can sustain an eternal love?
How do we know we don’t have it yet?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CARRER VERDI

 

Ens ha sobtat la pluja en sortir de casa,
tothom corre a aixoplugar-se sota els balcons,
m’agafes de la mà a recer d’una botiga
I mirem l’aparador amb curiositat,
veig pòsters de models lluminoses com somnis.
Només t’estimo a tu, però no puc deixar
de resseguir amb els ulls les formes dels cossos
mentre l’aigua mulla el camal del pantaló
I el fred puja per la teva mà I m’adono
de la poca delicadesa amb que t’ofreno
la meva fidelitat sense ulls I per sempre.
Qui pot abastar l’amor etern?
No el fem ara?

 

 

 

 

 

 

 

Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970) is a poet and essayist. In Catalan, he has published, among others, the following titles: D’on neixen les penombre (1995), Mal (2013), y Pla 10 de l’espai exterior (2020).

 

Raoul Izzard (Leicester, 1976) is a Leicestershire translator and poet living and working in Barcelona.